23/06/2026
L'AMOR en el context de les Constel·lacions Familiars
L'amor és, abans que cap altra cosa, l'energia de la vida mateixa. És aquella ànima que anima i alimenta un cos, una biologia, allò immaterial que sosté l'organisme viu i que, senzillament, hi és o no hi és, sense mitges tintes. Quan hi és, batega; quan falta, alguna cosa s'apaga en silenci.
Per això l'amor esdevé el motor que ens empeny a deixar empremta, una empremta que és bona per a mi, bona per a tots aquells que m'envolten i bona, fins i tot, per al planeta sencer que ens acull. Es tracta d'un amor que inclou en lloc d'excloure, que no coneix l'egoisme perquè no necessita tancar-se en si mateix, i que, en el moment en què m'hi involucro de debò, arribo a respirar tal com es respira l'aire. Quan hi entro, quan em deixo travessar per ell, la vida es torna més rica, més plena, més habitada.
Funciona com l'aigua, que sempre acaba filtrant-se i obrint-se camí allà on semblava no haver-n'hi. Pensem en un riu que sembla haver desaparegut, que s'ha submergit sota terra i que, just quan menys ho esperàvem, torna a brollar, emergeix de nou i reprèn el seu curs cap al mar al qual pertany des de l'origen. Així és l'amor, i així és també el sentit més profund de la vida, que no consisteix en res més que a trobar-nos i retrobar-nos una vegada i una altra en aquest sentiment que, en el fons, és la nostra pròpia ànima.
No es tracta únicament de patir-lo ni de notar-lo a través d'emocions intenses que ens sacsegen, sinó d'aprendre a sentir aquesta llavor que dorm dins nostre i que només espera les condicions adequades per germinar.
I és precisament aquí on apareix una de les ferides que el treball sistèmic acompanya amb més cura: l'amor interromput. Aquell moviment espontani que, en algun moment del nostre origen, va arrencar cap a qui ens havia de sostenir i que, per les raons que fossin, va quedar suspès a mig camí, esperant en nosaltres sense que ho sabéssim. Reconèixer-lo, mirar-lo amb tendresa i permetre que reprengui finalment el seu curs és potser una de les formes més fondes de retornar a la vida allò que sempre li havia pertangut.
Laura Varela Pelegrí
